UNA HISTÓRIA PRECIOSA

Dos hombres, los dos gravemente enfermos, ocupaban la misma habitación de hospital. Uno de los dos podía sentarse en su cama durante una hora cada mediodía a fin de evacuar los fluidos de sus pulmones. Su cama estaba al lado de la única ventana de la habitación.
El otro hombre debía pasar sus días tumbado sobre la espalda. Los dos hombres hablaban durante horas. Hablaban de sus esposas, de su familia, de su casa, de su empleo, de su participación en el servicio militar y donde habían estado de vacaciones. Y cada mediodía, cuando el hombre de cerca de la ventana podía sentarse, pasaba este tiempo describiendo a su compañero de habitación todo lo que podía ver afuera.
El hombre de la otra cama empezó a vivir, por estos periodos de una hora en los que su mundo era ampliado y animado por todas las actividades y colores del mundo exterior. Desde la habitación, la vista daba a un parque con un hermoso lago. Los patos y los cisnes jugaban en el agua, mientras que los niños hacían navegar sus barcos en miniatura. Los jóvenes enamorados paseaban enlazados entre las flores de todos los colores del arco iris. Grandes árboles decoraban el paisaje y una hermosa vista de la ciudad se podía percibir en el horizonte.
Mientras que el hombre cerca de la ventana describía todo esto con detalles exquisitos, el hombre del otro lado de la habitación cerraba sus ojos e imaginaba la escena pintoresca.
Otro mediodía, el hombre cerca de la ventana describió un desfile que pasaba por allí. Ya que el hombre yacente no podía oír la orquesta, podía sin embargo verla con el ojo de su imaginación, dada la descripción llena de palabras poéticas y precisas.
Una mañana, la enfermera de día llegó para traer el agua de los lavabos y descubrió el cuerpo sin vida del hombre que estaba cerca de la ventana - se había apagado apaciblemente durante su sueño. Entristecida, pidió ayuda para llevarse el cuerpo. Y, en cuanto sintió que era el momento propicio, el otro hombre pidió si él podía ser desplazado al lado de la ventana.
La enfermera se alegró de poder complacerle y, después de asegurarse de que estaba confortablemente instalado, le dejó solo. Lentamente, se alzó sobre un codo para echar un primer vistazo. Al fin tendría la alegría de ver por sí mismo todo lo que su compañero había sabido describirle tan bien...
¡Todo lo que sus ojos vieron fue un muro! "¿por qué su compañero muerto le había descrito tantas maravillas mientras que no había nada?" le preguntó a la enfermera. "Puede ser que simplemente haya querido darle ánimos, él era ciego".
EPILOGO: Hay una felicidad inmensa en hacer felices a los otros a despecho de las propias preocupaciones. La pena compartida es la mitad del dolor, pero la alegría, una vez compartida, es doble. Si quieres sentirte rico no tienes más que contar todas aquellas cosas que posees y que el dinero no puede comprar. El hoy es un regalo, por eso se llama "presente". El origen de esta carta es desconocido, pero trae felicidad a todos los que la transmiten. No guardes esta página, envíala a cinco de tus amigos a los que quieras bien. Verás que en cuatro días te pasará algo bueno.

EL JOC DE L'AMAGATALL

"Expliquen que una vegada es van reunir en un lloc de la terra tots els sentiments i qualitats dels homes. Quan L'AVORRIMENT havia badallat per tercera vegada, LA BOGERIA, com sempre tan boja, els va proposar: Anem a jugar a l'amagatall?. LA INTRIGA va aixecar la cella intrigada, i LA CURIOSITAT, sense poder contenir-se va preguntar... a l'amagatall? I com és això? És un joc - va explicar LA BOGERIA -, que consisteix en que jo em tapo la cara i començo a comptar des d'un fins a un mil.lió mentre vostès s'amaguen, i quan jo hagi acabat de comptar, el primer de vostès que trobi ocupa el meu lloc per a continuar el joc. L'ENTUSIASME va ballar secundat per L'EUFÒRIA, LA ALEGRIA va donar tants salts que va acabar per convèncer al DUBTE, i fins i tot a LA APATIA, a la que mai interessava gens. Però no tots van voler participar, LA VERITAT va preferir no amagar-se. Per què? si al final sempre la trobaven, i LA SUPÈRBIA va opinar que era un joc molt ximple (en el fons el que li molestava era que la idea no hagués estat d'ella) i LA COBARDIA va preferir no arriscar-se... Un, dos, tres.-va començar a contar LA BOGERIA. La primera en amagar-se va ser LA MANDRA, que com sempre es va deixar caure després de la primera pedra del camí. LA FE va pujar al cel i L'ENVEJA es va amagar després de l'ombra del TRIOMF que amb el seu propi esforç havia assolit pujar a la copa de l'arbre més alt. LA GENEROSITAT gairebé no arribava a amagar-se, cada lloc que trobava li semblava meravellós per a algun dels seus amics, que si un llac cristal·lí? Ideal per a LA BELLESA, que si l'escletxa d'un arbre? Perfecte per a LA TIMIDESA, que si el vol d'una rafaga de vent? Magnific per a LA LLIBERTAT. Així va decidir ocultar-se en un raig de sol. L'EGOISME en canvi va trobar un lloc molt bo des del principi, ventilat, còmode... però sol per a ell. LA MENTIDA es va amagar en el fons dels oceans (mentida, en realitat es va ocultar darrera de l'arc de Sant Martí), LA PASIÓ i EL DESIG en el centre dels volcans. L'OBLIT... se m'ha oblidat on es va amagar... però això no és l'important. Quan LA BOGERIA contava 999999, L'AMOR no s'havia amagat encara, doncs tot es trobava ocupat... fins que va veure un roser i entendrit va decidir amagar-se entre les seves flors. -Un mil.lió - va contar LA BOGERIA i va començar a buscar. La primera a aparèixer va ser LA MANDRA sol a tres passos d'una pedra. Després es va escoltar a LA FE discutint amb Déu en el cel sobre zoologia i LA PASIÓ i EL DESIG els va sentir en el vibrar dels volcans. Al moment menys pensat va trobar a L'ENVEJA i clar va poder deduir on estava EL TRIOMF. L'EGOISMO no va tenir ni que buscar-lo, ell sol va sortir disparat del seu amagatall, havia resultat ser un niu de vespes. De tant caminar va sentir sed i a l'acostar-se al llac va descobrir a LA BELLESA. EL DUBTE va resultar més fàcil encara doncs el va trobar assegut sobre una pedra sense decidir on amagar-se. Així va anar trobant a tots: AL TALENT entre l'herba fresca, a L'ANGOIXA en una fosca cova, a LA MENTIDA darrera de l'arc de Sant Martí (mentida, si ella estava en el fons del oceà) i fins i tot a L'OBLIT... que ja se li havia oblidat que estaven jugant a l'amagatall, però tan sols L'AMOR no apareixia per cap lloc. LA BOGERIA va buscar darrera de cada arbre baix, cada rieró del planeta, en el cim de les montanyes i quan estava per donar-se per vençut va veure un roser i les seves roses... Va agafar una forca i va començar a moure les branques, quan de sobte un dolorós crit es va escoltar. Les espines havien ferit els ulls de L'AMOR; LA BOGERIA no sabia que fer per a disculpar-se, va plorar, va implorar, va demanar disculpes i fins i tot va demanar ser el seu sirvent. Des de llavors es diu que: "L'AMOR ÉS CEC I LA BOGERIA SEMPRE L'ACOMPANYA".

BONICA HISTORIA D'AMOR

La história explica que, fa molt de temps, un pare va renyar a la seva filla petita de 5 anys per desperdiciar tot un rotllo de paper de regal per embolicar una capsa. La nena tot i la reganyina, va deixar la capsa embolicada sota l'arbre de Nadal i a la matinada següent, quan tots obrien els regals, li va entregar al seu pare tot dient: " Pare, això és per a tu ".

Ell es va sentir avergonyit per la reacció que havia tingut el dia anterior i emocionat va obrir el regal, però al veure que a l'interior de la caixa no hi havia res, li va dir amb un to molest a la nena: " Senyoreta, quan es fa un regal sempre s'hi ha de posar alguna cosa a dins ".

La petita, mig plorant va dir: " Però pare, no és buida la caixa, l'he omplert amb molts petons per a tu ". El pare emocionat va abraçar a la nena i li va demanar perdó.

Amb el temps, la nena va crèixer i s'en va anar a viure molt lluny. El seu pare cada cop que la trobava a faltar, posava la mà dins a la caixa i en treia un petó imaginari. Així s'omplia de tot l'amor que en el seu dia li va regalar la seva filla.